La presidenta perd la batalla

Des de la distància es fa molt difícil opinar sobre fets que succeeixen i que en reps la informació probablement esbiaixada. De fet opinar sempre comporta un risc i sobretot si et manifestes a favor o en contra d’alguna actuació o declaració. El fet ve de lluny i no crec equivocar-me si dic que la majoria sabíem que acabaria d’aquesta manera.

Tot i que penso que Laura Borràs és víctima de la repressió que pateix l’independentisme, tampoc no és la manera d’anar pel món. Crec que, la fins ara presidenta del Parlament, ha abusat del càrrec i dels seus privilegis i no ha fet cap favor a la causa, al revés. Potser l’única cosa que ha aconseguit és que es deixés de fer demagògia i que tothom digués clarament què pensava i volia.

Desconec els detalls, perquè estant de vacances i lluny de casa he llegit les notícies en diagonal. Ja tindrem temps d’analitzar-ho més profundament els propers dies. De totes maneres pel que m’ha semblat veure i sentir, Laura Borràs ha volgut jugar el paper de víctima, buscant seguidors encegats per defensar-la, en lloc de dir molt clarament què va passar, com va actuar i quina és la situació actual.

Quan torni a casa miraré bé què ha passat i, sobretot, intentaré descobrir si les diferències entre JuntsXCat i ERC són la veritable causa del conflicte. Ja sabem que des de l’Estat sempre ens buscaran les pessigolles, però també hem d’entendre que nosaltres hem de fer bé les coses, probablement més ben fetes perquè sabem que ens estan espiant amb lupa.

A la nostra vila les coses tampoc marxen gaire bé, fins al punt que l’oposició demana, en sessió plenària, la dimissió d’una regidora de govern. Hem de ser capaços d’analitzar les coses per què passen, i saber veure en què ens equivoquem i com ho podem millorar. El que no es pot fer és jugar amb la gent, cosa que en aquest cas semblaria que és el que ha estat fent la nostra presidenta del Parlament.