Dret a l'habitatge i a la propietat privada

Aquesta setmana s'ha celebrat a Arenys de Mar un judici ràpid per l'ocupació d'un pis de Calella, propietat d'una família resident a França i que, segons sembla, han tingut el pis ocupat durant molt temps, amb diferents ocupants. De fet la notícia va sorgir perquè els propietaris, cansats que de manera legal no poguessin aconseguir fer fora els ocupants, varen decidir obrar pel seu compte. Els ocupants en veure's atacats pels propietaris varen trucar a la policia, i aquesta va detenir els propietaris. 

Com us podeu imaginar, la reacció de veïns, alguns amb problemes semblants, no es va fer esperar, i tothom es va solidaritzar amb els propietaris detinguts i a qui encara hi ha pendent un judici per haver actuat com ho varen fer. En el judici ràpid, però, es jutjava l'ocupació del pis, i la jutgessa va ordenar sancionar els ocupants i fer-los fora del pis. Finalment, doncs, els propietaris han recuperat el pis, però no saben què passarà quan se'ls jutgi per haver actuat pel seu compte.

Dit això voldria deixar clar que l'ocupació de pisos és un tema que massa vegades es jutja de manera molt simplista, tant a favor com en contra dels ocupants, i no hauria de ser així. Hi ha moltes casuístiques i no es poden ventilar a la primera de canvi, sovint empesos per afirmacions gratuïtes, normalment molt arbitràries.

D'entrada l'ocupació d'un pis no pot estar emparada per cap llei. El fet que la Constitució proclami el dret a l'habitatge no vol dir que cadascú de nosaltres ens puguem instal·lar allà on vulguem sense seguir cap tipus de protocol. L'administració pública té l'obligació de treballar perquè totes les famílies tinguin un habitatge digne, i s'hi ha d'esforçar no només de paraula, sinó amb fets. 

Aprofitant la vulnerabilitat de moltes famílies hi ha sempre qui delinqueix i en fa negoci fraudulent. Hi ha ocupants que no tenen cap necessitat d'habitatge i ho fan per saltar-se les normes sense respectar el dret a la propietat, que també existeix i s'ha de protegir.

És lloable que hi hagi persones i organitzacions que lluitin perquè no hi hagi famílies sense llar, però això mai haurà d'anar de la mà de l'ocupació de la propietat privada. L'administració s'ha d'avançar als fets i procurar-se habitatges suficients per poder cedir a les persones necessitades, però al mateix temps protegir els petits propietaris que, a vegades, fruit del treball han aconseguit comprar-se un habitatge i viure del lloguer que puguin obtenir.

Si som capaços de diferenciar el dret a l'habitatge del dret a la propietat privada, podrem començar a parlar del tema, que és important i necessita resposta i solucions el més aviat possible. És per això que soc partidari d'una administració pública potent, capaç de reorganitzar el sistema econòmic, equilibrant les economies, potenciant els més vulnerables i determinant impostos per a les rendes més altes. Una manera de pensar que no té res a veure amb els principis de la dreta ultralliberal que ho vol deixar tot a mans de l'oferta i la demanda, sense tenir en compte les desigualtats existents que, sense control, es fan més grans.