El mar es menja la línia del tren

Una vegada més la línia ferroviària de la costa del Maresme s'ha vist afectada pel temporal de mar i s'ha hagut de tallar la circulació i substituir-la, en un tram, per autobusos. No és la primera vegada ni serà l'última que el mar es menja part del terreny on es troba la via i posa en perill la circulació de trens. Una línia molt concorreguda, però que no ha tingut el manteniment ni les inversions necessàries per posar-la al dia i assegurar-ne la seva viabilitat.

És una vergonya més de com funciona la inversió pública al nostre país. Es parla molt de sostenibilitat i de reduir el transport privat, però no es fa res per millorar el transport públic. Sense inversions a fons, no es pot pretendre que la població utilitzi massivament el transport públic. Però és que aquesta línia no és deficitària, en el sentit que va molt plena sempre, fins i tot fora de temporada d'estiu. Un trajecte amb via única des d'Arenys de Mar, amb tot el que això representa de complicacions per augmentar el nombre de trens i freqüència.

I el gran problema és la proximitat al mar, que provoca aquestes envestides que la inutilitzen, encara que només sigui temporalment. L'alternativa, sempre comptant amb inversió, és la protecció de la línia o el seu desplaçament a l'interior. Aquesta mesura ja s'ha estudiat, i d'alguna manera beneficiaria moltes poblacions de la costa, que veuen que la línia de ferrocarril és un mur entre la població i la platja.

És cert que quan es va construir aquesta línia de tren, els pobles vivien força d'esquena al mar, per la qual cosa tampoc despertava gaires crítiques. Ha estat després, quan el mar ha esdevingut una font turística, o simplement la gent s'ha habituat a gaudir de la platja, que la línia de tren, i en molts pobles costaners, també la carretera nacional, han provocat aquesta barrera tan molesta.

Avui, que ha estat notícia el tall de la línia ferroviària, s'ha tornat a parlar de la necessitat de buscar una solució definitiva al problema que es repeteix tan sovint, i que tot fa pensar que, amb el canvi climàtic, cada vegada anirà a més. L'esperança que hi ha en la presa de decisions definitives per solucionar el problema és tan escaça, que som moltes les persones que tenim clar que no veurem el remei en tota la nostra vida, ni probablement els nostres fills en tindran l'ocasió.