Recordant la tirolina

Després de visitar Vic i Tavertet hem fet una marrada i hem arribat fins a Cantonigròs. L'objectiu era recordar les estones que els meus fills havien passat jugant a la tirolina. Sembla estrany com fets puntuals i sovint sense importància, són recordats amb certa nostàlgia. El paisatge s'ho val i hem tingut la sort de coincidir amb la Montserrat, a qui hem saludat i desitjat molta sort.

Ha estat un dia de família i sense contacte amb l'exterior, sobretot amb les notícies que dia rere dia ens arriben des de la premsa, televisió i xarxes socials. Hem contemplat la natura i també el patrimoni arquitectònic de la ciutat de Vic, la meva ciutat natal.

Suposo que la jubilació deu ser això: aprofitar moments per recordar sense haver de pensar en la feina i les obligacions més immediates. Poder-ho fer amb calma i a deshora, una mica a contra corrent de la gent. Mentre els altres treballen, tu tens l'oportunitat de practicar la contemplació.

Tavertet, si no hi heu estat mai, val la pena una visita. T'adones que la vida no és només tribulació, concentració de persones i soroll, sinó que hi ha espai per a la contemplació, la relaxació, l'encant en silenci. El cos ho necessita i tothom hauria de tenir l'oportunitat d'experimentar-ho, encara que no agradi. Encara que estiguem tan acostumats a les tribulacions que el silenci ens faci mal.

Com diu el meu cunyat: tenim un gran país, amb molts racons que encara no hem descobert i que a mesura que ho anem fent en podem gaudir. Per poc que pugueu, feu una escapada i encara que només sigui per una estona, per un dia, imagineu-vos el món contemplant la pau i tranquil·litat des de les cingleres de Tavertet.