L'homofòbia d'Orbán

No ens cansem de repetir que les respostes de la Unió Europea a tots els fets que l’afecten són febles i massa lentes. Una manca de confiança en les seves forces i poc convenciment que les seves directrius tinguin algun efecte, fa que tot plegat resulti ineficaç. Aquests dies ho estem veient amb l’actitud del primer ministre hongarès Viktor Orbán, la seva homofòbia que només aconsegueix alguna reacció aïllada, com la del primer ministre dels Països Baixos.

Crec que seria bo que la UE reflexionés i procurés tenir una actitud més enèrgica i convincent, perquè cada vegada hi ha menys confiança. Els catalans, però ho tenim molt clar, i encara que de manera molt suau, sempre hem cregut que pertànyer a la UE ens beneficiaria. De moment si algú ha contrariat els tribunals i institucions espanyoles ha estat Europa, encara que nosaltres sabem que tot va massa lent i les repercussions no són tan satisfactòries com voldríem.

L'entrada de nous països, de l'òrbita de l'antiga URSS ha fet que la UE camini a dues marxes diferents. La postura de països com Polònia o Hongria dificulten els acords interns i això ens ha de fer pensar. Què pretenem? ¿Integrar el màxim nombre de països europeus o bé seleccionar aquells amb qui ens serà més fàcil posar-nos-hi d'acord? Hi ha més països a la llista d'espera i potser per això es mira tan prim a l'hora d'acceptar-los.

Si volem una UE forta i eficaç, cal unir esforços i delegar moltes de les competències, també la fiscal, i això no és fàcil si no hi ha prou confiança entre els països membres. Polònia i Hongria han qüestionat algunes de les decisions proposades per la resta de països de la UE, i sembla que la tendència continua. Crec que no es pot unir destins oposats, i és per això que convé tenir molt present amb qui vols compartir el futur, per evitar situacions com el Brèxit, que no beneficien a ningú.