La mort de dos esportistes

Quan et comenten la mort d'una persona jove, un esportista, una persona que arrisca la vida en allò que li agrada i l'apassiona, t'entristeix. D'alguna manera assimiles la mort dels humans, però d'una certa edat, quan ja han fet un llarg recorregut. Si la mort no és volguda i arriba massa d'hora, et fa mal, ho sents encara que no hi tinguessis cap lligam.

Avui hem conegut la mort de l'escalador Sergi Mingote, que intentava escalar el K2 en període d'hivern. Lamentablement, una relliscada li ha provocat la mort, com deia, massa aviat. Ho feia amb il·lusió, respectava la perillositat de la muntanya, però no li tenia por, sinó respecte.

També vàrem conèixer la mort d'un motorista francès Pierre Cherpin a la prova Dakar d'aquests dies. També es tractava d'una persona que considerem que no li tocava morir, però que arriscava la seva vida amb l'esport que l'apassionava. També ens ha dolgut, sobretot en un temps tan esbojarrat amb tantes persones irresponsables que posen en risc la vida en societat.

Estic parlant de persones sanes, esportistes i no d'eixelebrats que desorienten el món. I és per això que dol més quan t'assabentes de la seva mort. Voldria, doncs, fer arribar aquest meu dolor a les persones afectades directament per la mort d'aquests dos esportistes, que sàpiguen que no estan soles, i que si alguna cosa els ha de servir de consol és pensar que han mort mentre realitzaven allò que més estimaven, i han mort amb el cor net i que en guardarem un bon record.