Tot i que és rar el dia en què no pensi en els meus pares, en dates assenyales com la d'avui es fan molt més presents. Avui dia dos de novembre el pare compliria cent anys. I em ve a la memòria el senyor Joaquim Cassà, que es portaven pocs dies de diferència i que sí podrà celebrar el centenari del naixement. Desitjo que es trobi bé i valent com sempre.
El pare va viure fins als noranta-cinc anys, seguint la tradició de la majoria dels seus germans i germanes. Una família de pagès de la Plana, que varen viure la guerra i patir la postguerra, sense els greus problemes de la gent de ciutat, però amb les angúnies i el sofriment que sortosament no vàrem heretar els seus fills, tot i viure els darrers anys del franquisme.
Cent anys en què el món s'ha transformat, però que estem vivint unes experiències que s'assemblen molt a les de començaments del segle passat. Un pandèmia, com la grip del 1918, i l'auge de l'extrema dreta, que confio no segueixi el mateix itinerari de passada la primera guerra mundial.
Malgrat els canvis resultarà que no som tan diferents, i que els humans no aprenem dels nostres errors. Ens entrebanquem amb les mateixes pedres i convertim la història en un moviment cíclic de reviure els pitjors moments.
Tal dia com avui, al llavors poble de La Guixa, a tocar del nucli urbà de Vic, naixia el nostre pare a qui avui faig memòria en el seu centenari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada