Aquests dies s'ha criticat la diputada Anna Erra, alcaldessa de Vic, per les seves paraules a l'entorn de l'ús de la llengua catalana com a llengua de diàleg entre totes les persones que l'entenem. Som molts que vàrem comprendre la intenció del discurs de la diputada, però hem de dir que no estava gaire ben expressat. Essent un discurs llegit, penso que es podia haver redactat millor i no portar a confusions, alguna d'elles totalment intencionades.
El que volia dir l'alcaldessa és el que faig per costum quan em dirigeixo a una altra persona. La llengua que empro és el català i només si m'adono que l'interlocutor sincerament no m'entén, canvio l'idioma. És molt fàcil i m'ha donat bons resultats. Estar parlant en català, i l'altra persona responent-me en castellà, i acabar els dos parlant en català. No és una imposició. Entenc perfectament que l'altra persona parli el castellà. No li recrimino, però em faig respectar que jo pugui expressar-me en català, que és la meva llengua materna, la pròpia de Catalunya.
Si analitzem les crítiques rebudes ens adonarem que moltes d'elles són xenòfobes, encara que sigui a ella a qui se l'acusi. S'ha volgut mal interpretar un discurs poc afortunat, no pel contingut, sinó per la manera d'expressar-ho. Les crítiques, però han desautoritzat els propis crítics, a qui se'ls acostuma a veure el llautó.
Si em permeteu, us proposo la meva manera de respondre al diàleg, sense obligar ningú a utilitzar la meva llengua, però si exigint que jo la pugui practicar. Si l'altre no m'entén, després ja no hi ha diàleg, i jo sempre busco poder dialogar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada