Des del començament ha quedat demostrat que les relacions entre les institucions catalanes i les de l'Estat han deixat de banda principis i ètica i s'han reduït a un estira i arronsa amb ganes de deixar en evidència l'altre. Davant d'aquesta situació s'ha de ser molt il·lús per no adonar-se que l'Estat té totes les de guanyar. Ho hem vist amb l'acusació de rebel·lió, amb el judici que ja tenia decidides les penes abans de començar, i ara darrerament amb la Junta Electoral i el president Torra, a qui ningú li fa costat. Es pensava que el Tribunal Suprem contradiria la Junta Electoral?
A mi aquests enfrontaments que volen demostrar qui és més xulo, no m'agraden. A nivell personal segur que els perdria i a nivell de país també ha quedat demostrat. Tenim persones a l'exili, d'altres a la presó, uns altres en ple judici, acusats de rebel·lió, i el president a qui li retiren la condició de diputat.
He escoltat per ràdio que el president no llançaria la tovallola i que es mantindria com a diputat i president de la Generalitat. Jo m'he perdut i ja no sé qui té l'última paraula. Entre tants tribunals i grups de magistrats, ja no sé qui lidera el conflicte.
A l'espera de saber com acaba tot això, voldria proposar una reflexió sobre la necessitat d'haver desobeït la Junta Electoral quan li va exigir que retirés la pancarta. Ja sé que els símbols són importants, i que defensar l'autoritat del president del govern també, però coneixent com actuen les institucions de l'Estat espanyol, moguts per la venjança i amb els ànims d'arrasar-ho tot, potser hauria estat més intel·ligent retirar la pancarta i al mateix temps atacar per una altra banda.
Sempre he pensat que en una lluita qui guanya és la persona més intel·ligent i que lidera les estratègies. Caure en els paranys de l'altre no et porta a la victòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada