Els dies passen molt de pressa i avui fa dos anys justos que durant vuit segons vàrem ser república independent. Aquells polítics que donaven la imatge de tenir les coses molt ben planejades varen fer marxa enrere, sense tenir un pla B que es posés en funcionament.
A partir d'aquell dia els fets s'han anat succeint, amb un poble engrescat, encara que cada vegada li costa més sortir al carrer, i la desaparició dels polítics, uns perquè varen ser presos o a l'exili, d'altres perquè no han estat capaços de substituir-los ni liderar el govern.
Han estat dos anys que hem lamentat la injustícia de tenir presos persones democràticament innocents. Unes persones que com a molt varen cometre el delicte de la desobediència. Després de la sentència, hem reaccionat amb ràbia i alguns, els més joves, ho han aprofitat per fer aldarulls al carrer i enfrontar-se a una policia, que no ha tingut escrúpols a l'hora de reaccionar.
Han passat dos anys sense govern, amb un president que va a la seva i que ens fa tremolar quan obre la boca. Un govern amb dos partits enfrontats per demostrar qui és més fort, encara que sigui a costa de sacrificar el futur del nostre poble. Uns partits que han ensenyat el pitjor de les seves entranyes i que fa que moltes persones no hi vulguin entrar.
Ahir hi va haver la manifestació per la llibertat dels presos polítics i exiliats, i avui hi ha la resposta dels unionistes, alguns vinguts de fora de Catalunya, per exigir la fi del procés i acabar amb la idea de voler trencar la unitat espanyola. L'aparent lluita per veure qui arreplega més gent és una absurditat i en democràcia no hi ha una manera més clara per demostrar què pensa el poble, que la votació i el referèndum. Argumentar que la Constitució no ho permet és una excusa de mal pagador. La raó es troba en la por que la majoria del poble català demanés ser lliure, i davant d'aquesta amenaça qualsevol excusa serveix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada