Els pares dels nostres presos polítics

Llegint l'article d'avui de l'Albert Om he pensat en la relació pares i fills, no sempre fàcil, però que al final valoro positivament. Entenc molt bé què pot arribar a significar la mort d'un fill per a uns pares, però mai havia pensat en la situació d'uns pares amb el fill entre reixes, sobretot quan es té la certesa de la seva innocència.

Les reflexions de l'Albert en el seu escrit són interessants i commouen. Els que malauradament ja hem perdut els nostres pares no sentiríem el mateix si ens trobéssim en la pell dels nostres presos polítics que sí que els tenen a casa, resignats o no, però amb sofriment.

Ningú desitja el mal dels seus fills, i el dolor que puguin patir de ben segur que s'accentua, en part per l'edat, però sobretot perquè es tracta dels teus fills.

És cert, com diu l'Albert, que durant aquests mesos de captiveri hem parlat més de les parelles i dels fills dels nostres presos, però ben poc dels seus pares, i es mereixen que els tinguem presents cada vegada que recordem la injustícia que pateixen els nostres presos i exiliats.

Per un moment, mentre llegia l'article de l'Albert Om, he pensat en la Inés Arrimadas i m'he preguntat què estaria pensant si ho arribava a llegir. Es mantindria amb aquell cor dur que no s'immuta? Continuaria tranquil·lament amb l'odi que manifesta alegrement per la situació dels presos? Se'm fa difícil que hi pugui haver persones tan insensibles, que siguin incapaces de posar-se a la pell del que ho està passant malament. Sempre crec que estan dissimulant, perquè els toca jugar el paper de durs, però podria ser que estigués equivocat, i que hi hagués gent tan malvada.