Disculpeu-me que torni a utilitzar el mot fàstic en els meus escrits, però no em surt res més veient el panorama judicial, polític i mediàtic a Espanya. Sembla estrany la rapidesa amb què s'escampa la porqueria i el mal ús de les normes més elementals de relacions humanes. I tot va a modes. Ara es tracta d'insistir en l'adoctrinament a les escoles, no ja només a Catalunya, sinó que també apareix a València. Què tenen en comú? Una segona llengua a protegir. Això, els fanàtics espanyolistes no ho accepten.
Aquests dies també veiem les febles reaccions d'institucions europees al funcionament jurídic espanyol. Ho diuen amb la boca petita, o això és el que ens volen fer creure des de Madrid, però no ho poden dir més clar. Trist.
És que hi ha coses que són tan evidents que resulta molt cansat, avorrit i preocupant haver-les d'explicar o tan sols esmentar. Que uns secretaris d'estat es presentin per parlar amb els guàrdia civils, pares dels alumnes presumptament assenyalats amb el dit, i que no vulguin conèixer la versió dels acusats. És normal això? Això només té una explicació i aquesta, forma part del comú denominador dels darrers mesos: tots i tot en contra de Catalunya.
Algú diu que a poc a poc les coses tornaran a la normalitat, però jo els dic que la normalitat no ha existit mai, perquè sempre hi ha hagut un tracte desfavorable cap a Catalunya. A no ser que aquesta sigui la normalitat, que jo em nego acceptar. Segons Espanya la normalitat passa perquè els catalans abaixem el cap, i això és el que no farem lliurement. Poc a poc anem desprenent-nos de lligams que fins ara ens han subjectat, a contracor. El retorn és gairebé impossible. Podem pactar el futur, però mai tornar al punt d'on partíem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada