Parlar diàriament de la situació en què es viu a Catalunya darrerament comporta el perill de repetir els arguments i les conclusions a què arribes després de llegir tot el que passa. Les novetats segueixen una mateixa línia i es basen en la manca de democràcia, la revenja política dels partits espanyols en conxorxa amb els jutges, el silenci de la comunitat d'estats europeus, i les baralles entre els partits indepdentistes.
No ens ve de nou que Europa doni suport a Espanya, perquè tothom tira per a casa, i en aquest cas el soci és l'Estat espanyol i no una regió d'aquest estat. De totes maneres no perdem l'esperança que a la llarga el món s'adoni de la restricció de drets que estem patint, per una causa que alguns podran pensar que és injusta, però al cap i a la fi el que importa és com s'està reprimint aquest atreviment del poble català, d'una bona part del poble català.
L'ajornament del Ple d'investidura i la intromissió en una conversa privada entre president i conseller han estat els dos elements claus d'aquesta setmana que han portat a molts a pensar que tot s'havia acabat. Desconec com continuarà tot plegat, però estic convençut que res no haurà acabat. Potser els més optimistes s'adonaran que allò que donaven per fet haurà d'esperar una pila d'anys, i molt probablement ni ho podran veure ni viure-ho. Qui s'imagini, però que el fet català s'ha acabat i que mai més es posarà en dubte la unitat espanyola, està molt equivocat. Aquesta sensibilitat i per a molts necessitat de sentir-nos alliberats de la pressió que Espanya ha fet sobre Catalunya al llarg del temps, no s'elimina fàcilment, sinó que més aviat s'amplia a cada nova generació, i no pot estranyar que tornin a sorgir enfrontaments. Una altra cosa és saber endevinar si mai per mai s'aconseguirà l'èxit anhelat. Això són figues d'un altre paner.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada