Aquest dissabte del mig del pont ens hem
deixat caure a Llafranc, i ha estat per casualitat, doncs aquesta no era la
nostra intenció. El motiu del viatge era visitar la Fundació Josep Pla, de
Palafrugell i després anar a dinar. A Llafranc ens hi hem trobat després
d’engegar a rodar el GPS del cotxe que no ens deixava marxar de Palafrugell.
Haig de dir que no recordo haver estat a
Llafranc en temporada d’estiu. La darrera vegada que recordo haver-hi anat,
també es trobava pràcticament buit, amb la majoria de persianes avall. Un
silenci que avui era més remarcat que mai, pel dia grisós, mig ventós i força
fred.
No cal el brogit de la gent perquè un poble d’un
racó de l’Empordà t’agradi, però és cert que en aquesta època sents certa
melancolia. Et sembla que no et trobes en el seu estat natural i fàcilment
t’entristeix. Les roques i el mar t’agraden veure-les silents, però no les
cases, els restaurants o les gelateries. Malgrat tot, la passejada mig abrigats
i un bon dinar a pocs metres de la sorra, ens ha deixat com nous.
He pensat amb en Josep Pla, la seva
experiència de vida, prou moguda i viatjada. He pensat que havia de treure’m de
sobre molts prejudicis i intentar llegir-lo per entendre’l millor. Crec que la
meva generació, en general, no va estimar Pla. En l’època de més rebombori i
identificació en la societat va coincidir amb la sortida del franquisme, i Pla
no ens semblava la millor escapatòria.
Sovint som massa simplistes a l’hora de
valorar les persones i les seves accions. Ens deixem portar massa per
estereotips. La vida és molt més que tot això. Avui m’he proposat entendre Pla.
A veure si me’n sortiré!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada