En la línia d'escrits anteriors, tots ells després de conèixer els resultats de les darreres eleccions al Parlament català, avui em fixo amb el PSC i les esperances frustrades de renéixer després d'un període, ja força llarg, de retrocés en els seus resultats electorals. Un partit polític que va governar no fa tants anys, i que ara és la quarta força política, amb menys de la meitat dels escons del partit guanyador.
El PSC no ho tenia fàcil, i encara que estant tan avall podies pensar que créixer no era tan descabellat, el panorama no es presentava propici, ni el candidat va fer una bona campanya. Les ballarugues varen fer gràcia una vegada, però ara ja cansen. Si no hi ha al darrere alguna cosa important, tot el demés és pur folklore que no et porta en lloc.
Iceta volia posicionar-se al mig, desmarcant-se dels independentistes, però marcant paquet davant del PP i, sobretot, C's. Aquests eren els adversaris a batre i no se'n varen sortir. Iceta tenia un suport que ha resultat fatídic. Ni l'ombra de Josep Borrell, ni la de Zapatero o de Sánchez, li han fet cap favor. Les seves intervencions i desautoritzacions han comportat que Iceta no fos garantia de res.
Qui pot creure en una persona que els seus el desautoritzen en plena campanya electoral? Com pot estar parlant de la tercera via, de federalisme i reforma constitucional, si l'alternativa de govern, el PSOE, no s'ho creu? Iceta ho tenia molt difícil i tampoc ho va encertar.
Espadaler va aconseguir el que volia: votar socialistes, tapant-se el nas, per aconseguir un escó i una nòmina a final de mes. Aquesta incorporació de qui va destrossar Unió Democràtica, no li ha servit de res al PSC, que ha crescut en un escó, però que ni tan sols pot influir en el bloc unionista.
El resultat podia ser diferent, però té tota la lògica del món i no ha d'haver sorprès a ningú. Com fa sempre Iceta, ara l'objectiu són les municipals del 2019. Ell és un home de partit, i el que menys l'interessa és saber què passa a fora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada