Desconcert

Aquesta seria la millor definició de la sensació en què vivim la majoria de catalans, haguem defensat o no el dret d'autodeterminació, haguem participat o no en el referèndum, estiguem o no cansats de tants maltractes per part dels successius governs espanyols. És una sensació estranya que ens manté vius esperant poder conèixer el minut després de l'actual.

Ahir diumenge vàrem observar com quedaven ben definits els tres grups polítics que es mouen per Catalunya, amb les seves pròpies particularitats. Per una banda tenim els partits sobiranistes, que han defensat la proclamació de la República catalana, la qual encara està per veure. El segon grup és dels unionistes amb un posicionament molt clar del PSC, malgrat tot el que s'ha arribat a dir des de dins i fora. El tercer lloc és la dels Comuns, que tenen per norma no acabar de definir-se i mirar, d'aquesta manera, d'anar arreplegant vots. La Colau n'és tota una especialista.

Avui ens ha sorprès la notícia que el president cessat es trobava a Brussel·les, a fer què? No hi ha anat sol i he arribat a llegir que hi són per demanar asil polític? Serà una d'aquelles decisions que Junqueras ens va avançar que potser no entendríem? L'asil polític del govern català és l'estratègia per assolir la independència?

Estem molt acostumats a estudiar la història del passat que simplifiquem en poques paraules, i probablement no som conscients que tot allò que va succeir no va ser de la nit al dia, sinó que va trigar el seu temps, amb alts i baixos, amb petits triomfs i severes derrotes, per acabar passant allò que ja coneixíem d'antuvi. Ara ho estem vivint i és per això que ens trobem tan intrigats i en certa manera desconcertats.