Porto una bona estona reflexionant i intentant trobar un adjectiu que m'escaigui. Què carai sóc? Un català abduït? Potser millor, un català emprenyat? O seria més encertat dir-ne un català enganyat? O encara millor, un català oprimit, explotat, pressionat...?
El fiscal general, que està de moda, ens ha advertit que el referèndum és il·legal i que som molts els catalans que estem abduïts, creient que hi ha un dret internacional que ens empara, i que això no és cert. Ens avisa que si anem a votar cometrem un delicte, i m'imagino que, a diferència del 9N, en aquesta ocasió ens poden encausar.
Si una cosa tinc clara és que em considero un català atabalat, que n'estic fins als... i que encara espero que algú, des de la resta d'Espanya m'expliqui bé els avantatges de quedar-me silent com a bon espanyol; que em garanteixi la protecció de la meva llengua i cultura, i la dels meus fills; que solucioni el greuge comparatiu del finançament i la manca d'inversions de l'Estat; que respecti les institucions catalanes i deixin de recórrer totes les lleis que s'hi aproven...
Només l'orgull caspós d'un espanyol del temps del Quixot pot explicar l'actitud de Rajoy i el PP, amb el suport del PSOE, que si hagués actuat amb intel·ligència des del primer dia, no ens trobaríem en la situació actual. Perquè els catalans tenim molt de respecte a la nostra llengua, dret i cultura, però la pressió econòmica ha jugat un paper clau per fer decantar la balança dels partidaris a la independència. Però, a més, som molts que exigim el dret a decidir, encara que sigui per continuar dins l'Espanya, però una Espanya del segle XXI i respectuosa amb tothom, també amb els catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada