El paper de la premsa en el procés sobiranista

Si una cosa ha deixat clara el procés sobiranista ha estat situar cada empresa editorial al seu lloc i, per si algú en tenia algun dubte, definir quina és la seva línia política. A Espanya no hi ha cap diari que defensi no ja la independència, sinó el dret a decidir dels catalans. Això no és un problema si tothom actués seriosament i amb coherència. El problema sorgeix quan es menteix per defensar o, en aquest cas, atacar les idees dels altres.

A casa nostra ens hem de quedar amb l'ARA, que ha estat molt transparent i amb el Punt/Avui. Ambdós diaris no només defensen el dret a decidir, sinó que també s'han manifestat molt clarament a favor de la independència. 

Ningú, doncs, es pot lamentar ni queixar-se de la subjectivitat en la comunicació escrita, perquè ningú se n'ha amagat. 

Un altre tema seria parlar de la televisió. La nostra, la pública a Catalunya, ha estat sempre arrenglerada a favor del referèndum, encara que hagi pogut convidar defensors de l'unionisme, sempre en desavantatge. Per què passa això?

Hi haurà qui ho defensarà comparant-ho amb la força amb què arriben les emissores privades espanyoles, totes elles molt contundents a la contra i, en aquest cas, sense buscar ningú que els hi pugui rebatre els arguments, si és que podem parlar d'arguments.

Aquest voler equilibrar la balança ha fet que la televisió pública catalana s'hagi decantat descaradament cap a un bàndol. El majoritari? També és cert que hi ha un bon nombre de catalans que la té vetada des del primer dia.