Es parla molt del xoc de trens i jo m'imagino els models de què disposem uns i altres i tot fa pensar que ens hi enfrontarem amb les nostres ferralles de rodalies. M'imagino que les carcasses deuen pesar diferent, però nosaltres juguem en avantatge, perquè els nostres van atapeïts i ells pràcticament buits.
Deixant de banda la ironia, aquests dies parlant amb diferents persones t'adones que hem perdut les ganes de discutir i estem més aviat a l'expectativa de quan ens cridaran a files i si en tindrem realment ganes. No penso que les persones haguem canviat d'opinió, però més aviat estem passius mirant com els nostres representants polítics es reuneixen i van traçant el camí a seguir, no sé si amb els ulls oberts o mig enlleganyats.
També tenim els ulls mirant cap als EUA amb el seu president actuant de showman, mentre la primera ministra d'Alemanya se'n fa creus de com pot un home com Trump arribar a ser el president d'un gran i poderós país.
El nostre, que fa cara de sòmines ha aconseguit que fos Pedro Sánchez qui el telefonés i no pas ell per felicitar la victòria a les primàries. Llavors direu que el seu caràcter no el fa guanyador! Caldrà veure si en el cas del referèndum català li surt de la mateixa manera o bé al final s'haurà de mullar. Fins ara aquest laissez faire li van donant rèdit. A veure qui serà més tossut si Rajoy o Puigdemont.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada