Ha plogut molt des del temps que a casa ens quedàvem davant l'únic canal de televisió observant el concurs d'Eurovisió. Ho recordo en imatges del passat més llunyà, en blanc i negre, perquè fa molts anys que no hi he tornat. Aquest Festival era anunciat amb bombos i platerets durant setmanes i les cançons finalistes ocupaven tots els espais musicals. Les recordo als altaveus al carrer el dia del Mercat del Ram, a Vic.
Ara ve just assabentar-te'n el dia abans i el dia després, quan et donen els resultats. Espanya va triomfar dos anys seguits i mai més ha aconseguit guanyar el premi. Ahir, el representant català va quedar en la darrera posició, després d'una actuació desastrosa, segons es pot veure en les xarxes socials. Avui se sap tot, encara que no ho hagis seguit en directe.
El Festival d'Eurovisió em serveix de reflexió per a l'organització d'actes al llarg dels anys. No tot serveix per sempre, i amb el temps s'han d'anar adaptant a les circumstàncies. No és el mateix ara que seixanta anys enrere, quan va néixer el Festival. Ni les circumstàncies que el varen fer néixer ni les relacions entre els estats participants. Aquells anys la informació arribava en comptagotes, i al cap d'uns dies d'haver succeït. Avui te n'assabentes a l'instant.
Sempre dic que organitzar un esdeveniment costa molt menys que mantenir-lo al llard dels anys, i és precisament perquè tot canvia i es fa necessari que l'acte en qüestió també s'adapti al moment que viu i, sobretot, que no es perdi la il·lusió ni l'interès. Avui el Festival d'Eurovisió no té el relleu que tenia cinquanta anys enrere, quan Espanya ja hi participava, i això és el que caldria analitzar, com cal examinar totes aquelles activitats que arrosseguem des de fa molt temps i que no tenen els resultats esperats ni desitjats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada