La indiferència s'apodera de les nostres emocions

Quan llegeixo notícies com l'exigència del PP valencià perquè el president del govern del seu país defensi que les llengües catalana i valenciana són diferents no sé si posar-me a riure o a plorar. Intento ficar-me a la pell dels valencians que s'ho creuen i em costa d'imaginar. Només hi trobo intencionalitat política. És allò de no saber portar el barret adequat. En aquest país judicialitzem la política i polititzem la lingüística.

Entenc que cada Parlament té la seva pròpia vida i que es parla de tot, però barallar-se per això quan hi ha problemes greus, ho trobo estúpid i una pèrdua de temps innecessària. Esclar que hi ha qui pensa el mateix de la independència. Cadascú ho veu a la seva manera.

Ens preocupen els brots racistes, i ho entenc, perquè remenar aquests temes no saps mai on et portarà. No podem oblidar, però la situació dels milers de persones que estan en terra de ningú, per dir-ho d'alguna manera, i que sofreixen i moren per culpa de la nostra insensibilitat. La dels nostres representants polítics.

Tenim un president del govern espanyol que basa tota la seva política en no mullar-se en res que el pugui condicionar. És incapaç de donar la cara en situacions com ara amb el president Trump que pretén desestabilitzar el món per orgull i profit personal. Aquests dies he llegit articles al respecte que m'han semblat molt interessants. No podem viure al marge d'una situació que no sabem on ens durà.

Avui la indiferència s'ha apoderat de les nostres emocions i som capaços d'escoltar estoicament que una persona ha estat expulsada de l'Exèrcit perquè ha tacat la imatge de la institució quan l'ha denunciat per corrupció. Tampoc no es podia dir que la Guàrdia Civil llençava bales de goma contra els immigrants que intentaven arribar a la costa espanyola (en varen morir quinze). Deixaven malament la institució i de passada a l'inepte i missaire ministre de l'Interior.