Aquest matí he travessat el Montseny que és la barrera natural que separa la meva ciutat natal de la meva vila d'adopció. La destinació era Tavertet, al bell mig de les Guilleries, però no hi volia anar pel camí més ràpid, la C-17, sinó pel trajecte que t'acosta a la natura en l'estat més pur, per Coll Formic. És una carretera que, entre setmana, en un dia feiner com avui, et vénen ganes d'aturar-te cada vegada que et creues amb un altre cotxe, i saludar-lo. Oi que ho fem quan passegem pel bosc, i no ho recordem quan som a ciutat?
Ahir el meu fill, parlant de Barcelona, em comentava que allà la gent no saluda. Entren a les botigues i com si no hi hagués ningú. Passejant per la vila et fas un tip de saludar i desitjar el bon dia, i això és agradable perquè dóna sentit al compartir un espai i un temps, i deixar de viure isolat.
Tavertet es lleva molt tranquil, amb molt poca gent pel carrer. Uns jubilats ben abrigats i calçats, han deixat aparcats els cotxes i es disposen a fer una petita ruta, potser camí de Rupit, per l'Avenc. Hi ha uns joves que han instal·lat un càmera fotogràfica a sobre d'un trípode de color groc llampant, o potser és una filmadora. No ho acabo de veure, però s'han situat a la punta de l'espadat.
Els sis excursionistes em desitgen bon dia, quan passen pel meu costat, i un bon profit. Estic menjant l'entrepà de pernil dolç de cara a la Mare de Déu del Coll, a sobre d'Osor i del pantà de Susqueda. Després aniré a fer el cafè a Can Mariano. L'avi Mariano havia estat veí nostre fa anys, i ens conreava l'hort. Després la casa els hi va comprar la filla de la propietària del pis dels meus pares. Casualitats de la vida. Han passat molts anys!
La tornada l'he fet pel camí més usual, com per anar-me acostumant al que veuré la resta de la setmana. Molt més trànsit, radars i civilització. M'ho prenc com si es tractés d'una vitamina, que ens reforça...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada