Començo el meu escrit amb la música de Claudio Monteverdi de fons. Madrigals molt ben interpretats que aporten pau i felicitat... Quina sort poder escoltar música deliciosa i ben interpretada! Probablement hi ha un dèficit de socialització, però un grau suprem d'excel·lència. No es pot tenir tot, però és que la música mal interpretada pot esdevenir una tortura.
Acostumo a escoltar la música per èpoques i durant uns dies de manera reiterada. Aquests darrers dies gaudia de la música clàssica del segle XX, i ja és interessant, però... quan recupero la música antiga, el barroc i començaments del classicisme... aquí em deixo anar. El repertori per als propers dies estarà format per Monteverdi, Corelli, Albinoni i Vivaldi. Després ja avançarem més.
De totes maneres la meva intenció avui era parlar del 20-N, una data que en el seu moment va tenir la seva transcendència, però vist des d'ara ja no saps si el que vàrem veure fou simplement un miratge. La transició democràtica ha anat com ha anat, però ha acabat convertint-se en la supremacia i lideratge sense oposició d'una dreta opressora i gens dialogant. Calien tants esforços per arribar on som ara?
Algú s'ha cregut això del diàleg i l'empatia del nou govern del PP? Revocar els acords del Congrés no és la millor manera d'expressar la millora en el diàleg.
El dictador va morir tranquil·lament i els seus successors han estat incapaços de fer una autocrítica i han mantingut tots els acords presos i les sentències condemnatòries dictades pel dictador que durant quaranta anys va dominar i oprimir els ciutadans espanyols que somiaven en la democràcia.
He fet bé de començar parlant de la música i d'aquesta manera oblidar-me de la data d'avui i del que va significar el dictador per a Espanya i molt especialment Catalunya. El problema és que quan veus i sents palar el president o la vicepresidenta espanyols no et mous gaires graus del punt de referència del dictador i les freqüències es barregen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada