Diuen que el temps passa volant, i més a
mesura que et vas fent gran. La sensació del pas del temps varia en funció del
teu estat de salut i també mental, de les circumstàncies que envolten la teva
família, el treball... Sovint notem que els moments alegres són més fugissers
que no pas els mals moments, però en el fons tot són sensacions i per això la
importància de poder-les controlar.
Valorem poc la família que tenim, la feina,
els amics, i dediquem massa temps a somiar situacions diferents, possessions
que ens semblen necessàries per ser feliços.
Hem arribat novament al final de la quaresma,
la setmana santa, per molts simplement una setmana festiva, però per als
catòlics creients, una setmana de reflexió, que no cal situar en ara fa dos mil
anys, sinó a pocs quilometres de casa, a l’illa de Lesbos, al campament
d’Idomeni.
És molt trist el que està passant, el que
estem permetent tots plegats, posant en perill la vida de molts éssers humans
per egoisme i menyspreu. Tots en som responsables de manera directa o
indirecta. Permetem que els nostre governants, aquells a qui hem donat el poder
de decidir, es desentenguin del sofriment dels refugiats, dels que fugen de la
guerra.
La hipocresia és molt gran i encara que sigui en forma
de conte, tots hauríem d’analitzar la passió de Crist, per adonar-nos que som
molt lluny de ser un exemple de sacrifici i amor vers els altres. Crist va
ressuscitar, però nosaltres som molt a prop de mantenir-nos en la foscor eterna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada