Dues dones són notícia avui a la premsa. Es tracta de l'expresidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, i de la ja expresidenta del PP madrileny, Esperanza Aguirre. Muriel ens ha deixat després de l'accident que va patir a finals de gener, i que no ha pogut superar les ferides. El cas d'Esperanza Aguirre és diferent i té a veure, o no, amb la corrupció del PP.
Muriel es va pronunciar clarament a favor del procés constituent i la independència de Catalunya, essent presidenta d'Òmnium Cultural, una entitat amb socis favorables a la independència, però també d'altres que no pensaven el mateix. No sé què ha passat amb aquests darrers, però em consta que alguns han estripat el carnet de soci, contraris al posicionament de la seva presidenta.
Sempre he entès la posició de l'ANC, però no tant la d'Òmnium. Em passa una mica com en el cas del Barça. Aquest club també té socis que no estan a favor de la independència, i això ha de fer pensar els seus responsables de junta.
Ens hagi agradat més o menys, hem de ser capaços de reflexionar sobre el paper de les entitats i els límits dels seus pronunciaments. Com és obvi Òmnium Cultural no tindria raó de ser si no es posicionés clarament a favor del país, del dret a decidir, però de la independència també? Aquí jo hi tinc els meus dubtes.
Tot això, però, no voldria que servís per qüestionar el paper de Muriel Casals, ara que ens ha deixat víctima d'un desgraciat accident. Muriel va lluitar per tot allò que creia sincerament, i és un exemple per a moltes persones, que a vegades ens limitem a jutjar des de l'altra banda de la plaça. L'exemple de Muriel Casals ens ha de servir per treballar intensament per trobar una sortida positiva per a Catalunya. S'ho mereix, i a ella li hem de dedicar.
D'Esperanza Aguirre no sabria dir-ne gaires coses positives, tot i que segur que en té. Sempre l'he considerat una persona que actuava per interès personal, i que el servei a la població era una excusa per estar a dalt i viure de la política. I amb això no vull dir que Aguirre hagi actuat de manera corrupta, simplement sospito que ha viscut de la política sense importar-li gaire el servei als altres. Segur que la seva dimissió amaga uns objectius que no trigarem a conèixer.
Com que la Muriel no pot respodre la teva pregunta sobre la "deriva independentista" d'Òmnium et transcric el pròleg que va publicar al llibre sobre la Consulta d'Arenys de Munt. Crec que et contesta.
ResponEliminaLa molt bona iniciativa d’Arenys de Munt va assenyalar el començament d’una nova etapa en la història del nostre país. Si ara vivim en un context social i polític en què l’independentisme es troba al centre del pensament i de l’acció, si avui el desig sobiranista és majoritari, ho devem en gran part al moviment de les consultes populars sobre la independència.
La mobilització iniciada el setembre de 2009 a Arenys de Munt i culminada a Barcelona l’abril de 2011 ha situat el projecte de la construcció d’un Estat català dins de la Unió Europea al mapa. Al mapa de les realitzacions que han de donar el seu caràcter no només a Catalunya, sinó també a una Europa que necessita retrobar la il·lusió que havia caracteritzat l’ideal dels moments inicials.
A Òmnium Cultural vam viure tot el procés de manera ben activa. La proposta d’Arenys de Munt va provocar un debat interessant sobre quin havia de ser el paper d’una entitat que té com a nalitat la defensa de la llengua i la cultura catalanes en un procés que era, evidentment, polític. Tenint present que el nostre lema diu: “Llengua, Cultura, País”, i que quan ens expliquem hi afegim: “Educació i Cohesió Social”, ens vam adonar que la millor manera d’acomplir els nostres objectius passa en aquests moments per assumir participar de la política en el sentit més ample i millor de la paraula.
Val a dir que si el debat a Òmnium va ser interessant ho devem a la participació molt activa de les diferents seus territorials. Era obvi que la gent d’Òmnium s’implicava en el procés a la majoria de llocs i també era evident que el treball compartit amb altres entitats donava resultats excel·lents.
En resum: gràcies a les consultes “no vinculants” ens sentim ara més vinculats entre nosaltres i, sobre- tot, més vinculats a un futur que construïm junts. Un futur al que volem que cada dia més conciutadans s’hi sentin convidats.