Ensorrat el partit, Duran plega

Duran i Lleida no ha parat fins a ensorrar el partit. Una vegada acomplert l'objectiu, plega i que se n'encarreguin uns altres. 30 anys dirigint un partit que l'ha acabat convertint en una cosa ben diferent al seu origen. Ho he dit altres vegades i és notori i conegut per tothom, si els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya aixequessin el cap, s'horroritzarien en veure en què ha convertit Duran el seu projecte.

Al llarg dels anys han estat molts els militants que han abandonat el partit, no pas per ganes, sinó obligats per l'exigència de Duran i Lleida en fer allò que ell volia i no acceptar cap tipus de contrarietat. S'ha voltat de fidels seguidors que l'han ajudat a escombrar tots aquells que pensaven de manera diferent.

Duran va fer l'últim cop de força trencant amb Convergència Democràtica a qui acusava d'haver entrat en una deriva perillosa, i es creia que tindria prou força com per liderar el nou projecte, emportant-se militants desencisats de CDC. 

Sempre s'havia qüestionat el suport que UDC tenia dins de la Federació de CIU. Es queixaven del 25% assignat, però a l'hora de la veritat ha quedat palès que des del principi s'havia sobrevalorat la força d'UDC. Una vegada separades les dues formacions, i ventilats els militants crítics amb la gestió de Duran i Lleida, el partit ha quedat fora del Parlament català i del Congrés de Diputats. 

Duran i Lleida ha convertit el seu partit en extraparlamentari, i si els seus successors volen continuar en el projecte, tindran molta feina per recuperar un lloc de representativitat política. El més just seria que els desnonats de Duran recuperessin el nom del partit, i els ara desmamats es busquessin la vida com puguin, potser rectificant i recuperant els principis inicials dels fundadors del partit.