Duran i Lleida enterra Unió

Com no podia ser d'altra manera, finalment Duran i Lleida ha tret de circulació Unió Democràtica, després de molts despropòsits i d'haver utilitzat el partit només com a plataforma de lluïment personal i font d'ingressos.

Quan les coses van bé es fa més difícil veure què està passant realment darrera les cortines. És quan pinten bastos que es fa més difícil amagar allò que no rutlla. Resulta més complicat dissimular el mal ús que es fa de les coses.

Duran i Lleida ha estat capaç de canviar els objectius i l'esperit inicials de l'històric partit català. Poc a poc es va anar fent amo del partit i fent fora tot aquell qui li posés qualsevol tipus de trava. D'Unió Democràtica n'ha marxat gent com l'exalcalde de Vic, Vila d'Abadal, o els expresidents del Parlament, en Joan Rigol o la Núria de Gispert, i també ho haurien fet els fundadors del partit si estiguessin vius.

Amb dues eleccions seguides n'hi ha hagut prou per demostrar que Duran i Lleida havia matat el partit, perquè ha convertit el seu fracàs personal en un fracàs col·lectiu. Mai ha acceptat que els seus èxits electorals amb CIU no eren per mèrit propi, sinó del partit que l'acollia, CDC.

La seva vida política probablement no haurà acabat. La seva obsessió per ser ministre del govern espanyol encara no l'ha oblidat, i no seria res d'estrany que finalment el PP li fes aquesta gràcia. De fet, si Jorge Fernández Díaz ha arribat a ministre, tampoc no seria tan descabellat que ho fes Duran i Lleida.