Celebrant el Nadal amb el pare

Ens hem desplaçat a Vic per celebrar el Nadal. Des de sempre el dia de Nadal l'he passat amb els meus pares, en els darrers dotze anys amb el pare. El dia 7 de gener farà tretze anys que la mare ens va deixar. Tindria noranta-set anys.

Enguany ho celebrem amb el pare, però em costa veure si n'és del tot conscient. Em mira, queda pensatiu, i amb prou feines fa un gest perquè pugui adonar-me que m'entén, que sap que som amb ell tots quatre. A la Clara li dol, se li entristeixen els ulls i no pot evitar alguna llàgrima furtiva.

Tenim la llar de foc encesa i contrasta la flama dels branquillons amb el caliu del tió. Els branquillons de seguida es consumeixen i cal posar-ne més. El tió resisteix i permet que el foc no s'apagui, encara que a vegades pugui semblar que s'ha extingit. 

El pare és el nostre tió, el foc en somort. Consumeix aire i temps. No té l'embranzida de la flama. Va fent i t'obliga a mirar-te'l bé per comprovar que hi és, encara que distant, al marge de la festivitat. Celebrem el Nadal, qui sap si el darrer amb el pare, l'avi de Vic. Som més conscients del que seria normal, dels segons que compartim, com si ens preparéssim per guardar-los en la memòria, talment com el 7 de gener de 2003 quan m'acomiadava de la mare, tots dos ben conscients que la seva flama s'apagava.