Dir que vivim un temps amb una greu manca de civisme és d'una obvietat que no destaca en cap mitjà de comunicació, ni crida l'atenció a ser llegit. L'incivisme galopant s'ha convertit en un fet natural i, fins a cert punt, consentit. Hi ha actuacions que anys enrere ens haurien alarmat, que avui són considerades habituals, no desitjables, però tolerades.
La meva opinió és que la família era fins fa uns anys un fre a la llei del més fort i al pensament que tot s'hi val. La vida familiar educava en el respecte, en el compartir, en la solidaritat... Tot això i més, de manera diferent en funció de les capacitats i circumstàncies particulars. Avui, però, hem delegat moltes funcions a altres institucions i moviments, ja sigui per incapacitat o per deixadesa, i això ha fet molt mal als nostres joves.
Pensar que els canvis experimentats en el model familiar són els únics culpables de la situació a què hem arribat, seria una altra simplificació errònia, però sí que considero que la família hi juga un paper molt important.
Serà la meva edat, el model de família que he viscut, la sort d'haver compartit anys i espai amb persones bones i interessants, la no presència de problemàtiques greus... que ara jo pugui parlar tan bé del paper socialitzant de la família, però hi crec fermament, com també crec que es poden trobar altres formes de vida compartida que ajudin igualment a conrear un sentiment de respecte als altres, però potser no els hem sabut trobar.
Tots en som una mica responsables, però al davant de tots hi ha aquelles persones que per posició social o política han pogut marcar un camí de respecte a tothom i ho han deixat de fer. Cadascú haurà de respondre en funció de la seva capacitat de canviar el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada