Ràbia i tristesa en arribar al meu país

Ahir, el primer impacte quan vaig arribar a Barcelona va ser de ràbia i tristesa alhora. La primera imatge, després d'una hora de retard en l'avió, va ser de la guàrdia civil amb l'armament a la mà, observant les persones que arribàvem de Berlín, com si es tractés de delinqüents i elements perillosos.

Vaig recordar immediatament les imatges d'una arribada a l'aeroport de Kiev, quan encara era soviètica i persistia el mur de la ciutat de Berlín. Aquella sensació de que arribes a un país amb els drets en suspens i que qualsevol moviment que facis serà controlat per l'exèrcit, i en el nostre cas, per la Guàrdia Civil del nostre estimat ministre, l'inepte Jorge Fernández Díaz.

El comentari d'una dona que passava pel meu costat fou: "ens volen fer agafar por". Una interpretació clarivident d'una situació repugnant que havíem oblidat de fa temps. 

Venia d'una ciutat amb una història terrible. Una ciutat que viure el feixisme més cruel per acabar patint la dramàtica divisió en dues parts, partint famílies i forçant les persones a suportar una dictadura i un bloqueig inhumà. Havia vist la reforma de la ciutat, sense oblidar la seva història, i arribava en un país que entenem com a democràtic, però que darrerament i gràcies al PP, pateix una involució amb una reducció dels drets més elementals de les persones.

Ràbia continguda i molta tristesa per veure la degradació del meu país per culpa d'uns insensats que estan governant, sense arguments ni idees fora de l'opressió a tota persona que se sent diferent a ells. No em digueu que això no és una mostra de feixisme latent en una societat que es diu democràtica.

Entenc que el PP català designi l'Albiol com a candidat a president de la Generalitat, perquè és el model típic de xenofòbia, salvant les distàncies, del nacionalsocialisme del passat alemany.