Amb el pare, un plujós diumenge de primavera

Avui, dia plujós a Vic, he compartit el dia amb el pare, a qui cada vegada li pesen més els noranta-quatre anys. Assegut és tot un home, també menjant, però els seus moviments són exageradament lents i amb molta por de caure.

Parlem de la família i se sent molt feliç amb el seu besnét, en Guerau, de sis mesos d'edat, noranta-quatre anys de diferència. També comentem el partit del Barça; el pare no se'n perd cap, encara que els seus ulls no l'ajuden gens. Ja fa uns anys que vàrem llançar la tovallola. I de política. Acostuma a sintonitzar moltes hores el 3/24 i això el fa estar al dia de l'actualitat, encara que tingui alguna confusió, sobretot en aquells temes que li poden semblar impossibles.

Avui, quan em comentava que estava acabant els torrons, afegia que li agradaria poder veure el canvi a Catalunya, però trobava que cada vegada ho anaven allargant més. Ell n'hauria tingut prou amb el 9-N. Per què cal demostrar res més?

Aquest període de la història, on s'ha destapat tants casos de corrupció, d'apropiació indeguda de diners, no és comprensible per a una persona que mai ningú li ha regalat res. Una persona que als catorze anys treballava a fora de casa, que la guerra li esclatà als setze anys i que en va fer cinc de servei militar. Una persona que, començant de zero, va formar una família i va fer possible el nostre pas per la universitat. Ell pràcticament no va anar a escola ni va anar de vacances fins gairebé l'època de la jubilació, molt més enllà dels seixanta-cinc anys.

Hem compartit el dia en un petit apartament, amb el Matagalls a la finestra i la pluja que esquitxava els vidres, dificultant la sortida diària per estirar les cames.