Que Pere Navarro digui que Mas i Rajoy són dos presidents fracassats, també té la seva gràcia. Hi ha persones que no saben tenir la boca tancada quan poden caure en el ridícul més absolut. De fet Pere Navarro no es deu haver adonat del seu fracàs com a primer secretari del PSC i m'imagino que està buscant excuses de mal pagador. Suposo que la culpa no la va tenir ell, sinó els crítics que li varen fer la vida impossible. El pitjor de tot és que un mateix s'enganyi.
Però permeteu-me que parli de les successives dimissions de militants del PP, un fet inaudit que ens pensàvem que no ho veuríem mai. Tampoc ens passem, però, i de ben segur que ho faran molts menys dels que caldria. Estic esperant a veure què passa amb Rodrigo Rato. Si el fan fora del partit, tal com s'especulava avui, m'arribaré a creure que és certa la frase 'qui la fa, la paga'. A Espanya això no ha passat mai.
El més preocupant de tot plegat, després de veure tants polítics sota sospita, no només del PP, sinó de tots els partits polítics, és que la ciutadania pugui recuperar la confiança en la política i en els seus protagonistes. L'alternativa de moviments com Podem provoca certs dubtes, sobretot perquè no s'abusi del populisme, la improvisació i els tòpics. M'he adonat de la facilitat en que moltes persones s'han apuntat al carro i tinc els meus dubtes que siguin les persones més idònies per superar la crisi política que estem patint.
M'agradaria pensar que les decisions es prenen amb serietat i convençuts de què s'està fent malament per no caure en el mateix parany. Tinc por de l'excés d'ego i ganes de protagonisme, que falsegin la veritable raó de ser dels que volen rentar la cara als polítics tradicionals. De moment, anem llistant els que han viscut a compte nostra amb total impunitat, i fem neteja que bona falta fa en el món de la política i les finances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada