L'afany de protagonisme de Duran és infinit

Quan es parla de la multitud de persones que no va poder votar la Constitució, per justificar la necessitat que es porti a reformar després de tants anys, hi podríem afegir els pocs catalans que recordin el món polític sense la participació de Duran i Lleida. 

La vida política de Duran és com un dia sense pa. No sé quants anys fa que hi està ficat, amb la virtut de ser sempre protagonista, ja sigui per les declaracions explosives o el seu afany per aconseguir un càrrec dins del govern de Madrid, de la mà del PP o del PSOE, això era el menys important.

Ara, amb el protagonisme dels nous partits i moviments polítics, i la del rei, amb la seva abdicació, Duran havia de sortir a dir-hi la seva, perquè les primeres pàgines dels diaris no el tinguessin arraconat. 

Ha escollit l'amenaça de la seva dimissió, però, com en el compte del pastor i el llop, ningú se'l creu. Sabem que no ho complirà. Dimitir ell? impensable! El que sí té més fonament, coneixent Duran i Lleida, és que volgués presentar-se a les eleccions catalanes per a la presidència de la Generalitat.

UDC, després del fracàs electoral de la Democràcia Cristiana a Espanya, sempre a viscut a remolc de CDC. Uns i altres varen assolir un pacte que els afavoria, encara que les baralles entre els dos partits han estat constants. Sempre s'ha dit que els polítics trepadors, la millor opció que tenien era entrar per la UDC, gràcies al percentatge establert en totes les llistes.

El moment actual a Catalunya no està per trencar aliances, sinó per anar encara més junts, si de veritat es vol aconseguir un resultat positiu en aquest darrer enfrontament amb Espanya. A la llarga, molt probablement seria un trencament positiu, que portaria a la desaparició del partit, en benefici de la pròpia Convergència Democràtica. En els seus orígens, la UDC era sobiranista, però Duran i Lleida s'ha encarregat prou de donar-li el tomb, i no fa estrany que persones com l'actual alcalde de Vic, hagin hagut de sortir per cames. El temps ens ho dirà, però... la dimissió del senyor Duran i Lleida és fa molt difícil de creure.