Quan el voluntariat es converteix en modus vivendi

La discussió sobre la necessitat de professionalitzar la política davant la defensa del voluntariat existeix des de sempre i de ben segur que hi trobaríem arguments per defensar una o altra posició. La vida ens ensenya que res és fàcil i que tot té els seus pros i contres. Radicalitzar les postures és el que comporta conflictes, perquè s'allunya del debat que és l'eina bàsica d'un sistema democràtic.

Personalment he cregut en la política del voluntari que dedica una part del seu temps o de la seva vida a servir el poble, treballant pel bé comú. Tot i els exemples que coneixem i els que encara no hem descobert, sempre defensaré que la majoria de persones que es dediquen a la política estan en aquesta banda. N'hi ha però que han fet de la política la seva professió i això té els seus riscos.

En democràcia, el polític és el representant del poble, que l'elegeix perquè el representi i lideri el país, o la ciutat, en la bona direcció, és a dir, afavorint la majoria de la ciutadania, al marge de les creences, simpaties o cultures. És per això que el polític ha de ser elegible i per tant susceptible de representar una part de la població prou significativa per assumir les responsabilitats de govern. Aquesta necessitat fa que no sempre ni per sempre la persona sigui òptima per exercir un càrrec polític, i llavors ve quan ha de dimitir o no presentar-se a la reelecció. Si la política ha esdevingut llur professió, la decisió no és tan fàcil, perquè està molt condicionada.

Admiro, doncs, les persones que entren en política amb esperit de servei i que no s'hi perpetuen, deixant pas a altres ciutadans, amb idees renovades i amb ganes també de servir la col·lectivitat. Fixeu-vos per un moment en persones que varen néixer polítics i moriran polítics, i que no accepten la crítica, o si més no ho fan de molt mala gana. Parlem de persones? Duran i Lleida, Vidal Quadras, Alfonso Guerra, Miquel Iceta...

Fàcilment ens adonarem que la llista de polítics que perduren en el temps és llarga, però si a més són inútils, la cosa s'agreuja, perquè ens poden portar a perdre, i en el cas d'Espanya, que ningú no dimiteix, el problema és encara molt més greu, perquè la societat, el país, es dedica a mantenir unes persones que no s'ho mereixen, ni políticament ni moral.