Haig de confessar que, tot i la meva creença religiosa, això de les canonitzacions no em van, i les veig més com a farciment que res més, encara que accepto que pot ajudar en la fe a altres persones i per això ho respecto. El mateix que deia sobre les processons de Setmana Santa.
És per això que l'acte de demà, en si mateix, no em motiva especialment, però sí que em sap greu una cosa, i és que es posi en el mateix nivell els dos papes. No sé si heu llegit l'article "De sant, res de res", de Maureen Dowd, periodista premi Pulitzer, de The New York Times, amb traducció de Lídia Fernàndez Torrell, al diari ARA. Hi estic força d'acord.
El reconeixement a Joan XXIII li arriba tard, per culpa de la marxa enrere que els papes Joan Pau II i Benet XVI, sobretot el primer, varen ocasionar a l'Església Catòlica. El papa polonès va arribar amb un component de repressió molt fort, per tot el que va haver de patir la religió catòlica al seu país, i això va fer que s'abracés al conservadorisme extrem i evités qualsevol posició que li pogués comportar canvis difícils d'acceptar personalment. Un autoritarisme exagerat, permès per tot la Cúria romana i l'església en general.
Els que vàrem viure i creure en el Concili Vaticà II i en el seu artífex, ens va saber molt greu l'evolució posterior i va deixar moltes persones fora de l'Església. Amb l'arribada del papa Francesc ha brotat una certa esperança, potser més volguda que real, però amb ganes de recuperar tot el temps perdut.
Francesc no podia evitar la canonització de Joan Pau II, ni tampoc sé si aquesta hauria estat la seva intenció, però sí que ha volgut desencallar la del papa Joan XXIII. Al marge, doncs, de si creiem o ens agrada o no les canonitzacions, ens podem fixar en el reconeixement a la persona del papa Joan XXIII, i com a mal menor la de Joan Pau II. A fi al cap personatges prou reprovables del món mundial han rebut honors immerescuts i no ens hem esquinçat les vestidures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada