El concepte de diàleg en espanyol és confús

Llegeixo encuriosit que el diàleg ha començat a caminar entre Catalunya i Espanya. No sé si és un miratge o bé és cert que Espanya accepta el diàleg com a via d'entesa. Perquè, digui el digui la senyora Camacho, fins ara ha estat el govern del senyor Rajoy qui ha tancat les portes al diàleg, a no ser que s'entengui per diàleg la imposició d'unes normes estrictes sense capacitat de replicar.

Penso que Espanya viu en el món del monòleg, i el més trist és que no se n'adona i ho confon per diàleg. Haurien de saber que el diàleg només és possible quan les dues parts tenen la capacitat i voluntat d'escoltar-se mútuament. Si un xerra i no escolta, no està dialogant, i això sembla que en espanyol no s'entén.

Ara diuen que s'obren a dialogar sempre i quan es renunciï a la consulta. Posar condicions al diàleg no és una bona manera d'iniciar-lo, ja que una part surt condicionada. La consulta pot acabar essent matèria de discussió i moneda de canvi per aconseguir una alternativa de consens, però això ha ser fruit del diàleg i no com a imposició prèvia.

És per això que la meva confiança en el suposat diàleg és molt minsa, i penso que poc avançarem. Tant de bo m'equivoqui.