Criticar també cansa i a més, en contra del que molts poden pensar o dir, no et deixa content, si més no quan critiques indignat i et fa ràbia el que s'està fent. Si n'ets indiferent, llavors no té importància ni sentit i es converteix en un hobby. Quan parlo de criticar, penso en la crítica dolorosa, la que et fa mal.
Avui m'he fixat en els nous encants vells que s'han inaugurat aquests dies, una vegada resolts els problemes detectats arran dels ruixats d'aquest estiu. Una obra que l'oposició municipal barcelonina ha criticat per ser massa cara.
No vull caure en la demagògia i dir que aquests diners es podrien dedicar a altres necessitats prioritàries. Amb aquest discurs no podríem fer res, ni dedicar recursos a la cultura, les festes... sí que cal moderar segons quines despeses, però el més important és controlar l'eficiència en la gestió pública.
L'eficiència és una assignatura pendent en l'obra pública, però el pitjor de tot és que en massa casos també suspenen en eficàcia. Jugar amb els diners dels altres és molt fàcil, sobretot quan no s'assumeixen responsabilitats.
Ahir, al telenotícies, una paradista es queixava que li tocava el sol pràcticament tot el dia. L'Ajuntament els ha permès instal·lar els seus tendals perquè a l'hora de construir l'equipament, no es va tenir en compte el sol.
Però no s'acaba tot amb això. Sembla ser que la majoria de parades no són accessibles. L'Ajuntament ha hagut de repartir rampes als paradistes perquè les col·loquin quan un client tingui dificultats per accedir-hi.
No sé si sortiran més bunyols, però m'imagino que estareu amb mi quan afirmo que ni en eficàcia podem aprovar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada