El títol seria una mica un miratge en aquest desert fred i fosc de les relacions entre Espanya i Catalunya. Des de fa molts mesos només podem parlar d'atacs via lleis i esborranys recentralitzadors per increpar i posar més nerviosos els catalans, en lloc de seduir-nos, que fa que augmenti el traspàs d'indecisos al costat dels defensors de la independència.
Si no coneguéssim Rajoy, les declaracions d'avui des de Sant Petersburg ens farien pensar que el govern espanyol té ganes de negociar. Negociar, que no vol dir ni imposar ni amenaçar, sinó intentar consensuar sortides on una part i l'altra fan concessions. El problema és que coneixem Rajoy i a més som gats escaldats.
Ahir volia escriure sobre certa imprudència de la Carme Forcadell i avui hi afegiria ERC. Les presses no han estat mai bones aliades amb els bons resultats. Entenc que molts mesos tensionats tampoc és bo, però cal un cert equilibri entre la il·lusió per aconseguir objectius llargament desitjats i el pas ferm i segur que reclama tota estratègia que pretengui sortir airosa.
Avui es discuteix si haver explicat quin era el pla B (eleccions plebiscitàries el 2016), havia estat una bona idea, i si no significava un pas enrere en les reivindicacions sobiranistes. És cert que ensenyar totes les cartes acostuma a ser un error, i estranya que així hagi actuat el president català, a no ser que es tracti d'una estratègia que més endavant descobrirem.
Sigui com sigui, crec que hem de continuar endavant en la nostra exigència a poder decidir quin és el futur que volem per Catalunya i els catalans. Aquest és un dret irrenunciable, que hem de treballar perquè se'ns reconegui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada