Thatcher se'n fot del pobre fins al darrer moment

Avui canviaré d'escenari, però no serà pas per millorar. És una prova més de que no som els únics que fem pena, ni els únics en mantenir un estat injust. Em refereixo a l'enterrament de la que fou Primera ministra de la Gran Bretanya, la senyora Margaret Thatcher. Segons he pogut llegir, el cost és d'uns dotze milions d'euros, i no ho paga la família, que s'endú una bona fortuna, sinó l'Estat, és a dir, tots els contribuents i persones a l'atur, també.

Si això no és una injustícia i un escàndol, ja no sé què és. L'Església, en aquest cas suposo que l'anglicana, s'hauria de negar a participar en una festa tan injusta. No pot ser que el país tingui una classe de nivell baix, cada vegada més gran, i es permeti aquesta despesa per dir adéu a una sola persona, per important que hagi pogut ser.

En aquesta nostra societat tot s'hi val. Una representant política de primer nivell pot anar fent comparacions sobre el nazisme, amb tota la ignorància del món i sense sentit, i no passa res. A Londres enterren una persona amb un cost que en podrien viure unes quantes famílies durant força temps, i tampoc passa res. Llavors no els sembla bé que apareguin indignats del 15M o grups de persones practicant l'escrache, que a mi no m'agrada, però que no em ve de nou que passi.

A la feina no em canso de dir-ho i riuen, però... no anem bé! No pot ser que haguem d'aguantar aquesta situació tan injusta, en què uns pocs viuen a l'esquena de molts. Ens pensàvem que era qüestió passada, de l'època dels esclaus, o de l'Edat Mitjana, o dels inicis de la revolució industrial. En cada etapa n'hi ha hagut uns quants que han viscut feliçment. Ara deu ser l'edat d'or dels banquers, que durant anys han anat acumulant patrimoni

Hi ha algú que pronostica que el pitjor encara ha de venir. Que explotarà tot i no sabrem on agafar-nos. Sapigueu que no gaire lluny de casa vostra hi ha una família que passa gana, els seus fills no poden fer tots els àpats, i no paguen ni el lloguer ni els consums, però que tots són a l'atur. No és una excepcionalitat, sinó que ho trobarem més fàcilment del que ens pensem. Aquí un record per a en Manel, que dedica bona part del seu temps per fer costat als que no tenen on agafar-se. No ho oblidem!