Les persones de la meva generació o més grans, encara recordem els "partes" del "equipo médico habitual", per conèixer la situació clínica en què es trobava el Generalísimo. Ja no sé les setmanes que ho vàrem anar sentint, diverses vegades al dia, amb l'esperança que el malalt deixés de patir i nosaltres quedéssim alliberats. El gendre tenia molt interès en mantenir-lo viu. Gairebé quaranta anys amb el dictador, i la seva mort es va fer esperar molt.
També el Papa Joan Pau II va agonitzar lentament, i la premsa i televisions ens van anar informant del seu procés. Això no ha passat amb Benet XVI que, per estalviar-nos tot el sainet, o perquè ja no podia més, ha decidit llançar la tovallola, i retirar-se a pregar.
No podem dir el mateix del president veneçolà Hugo Chávez, que té tot el país pendent de conèixer l'estat de salut i les possibilitats de recuperar-se. Es tracta d'un personatge, com d'altres, que es creu imprescindible i insubstituïble, i per això no dimiteix, encara que li quedin dies de vida. Aquest orgull i no saber plegar a temps, s'entén en una dictadura, però no té sentit en un sistema democràtic autèntic. Probablement Veneçuela no és el millor exemple de democràcia parlamentària.
Els que em coneixen saben que sóc molt crític amb Chávez, des de fa molts anys i, encara que la distància no em permet tenir una visió prou bona de tot el que està passant al seu país, els fets d'aquests dies em demostren que no està tan clar que el paper que juga el president sigui el millor per al país. Segur que hi ha més persones que poden fer-ho, si més no tan bé com ell, i no cal paralitzar tot un país per un home, encara que sigui el seu president.
Per cert! A Espanya el rei segueix el mateix camí. Ja comptem les vegades que l'ingressen i les operacions que li fan. Aquest home tampoc abdicarà, encara que pogués beneficiar el país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada