Avui llegia l'escrit de Joaquín Luna, a La Vanguardia, en memòria de Xavier Batalla, el corresponsal d'aquest diari i que va morir ahir, i m'ha cridat l'atenció quan parlava de la serietat, rigor i ponderació dels escrits de difunt corresponsal, a qui li atribuïa la màxima de la premsa anglosaxona "els fets són sagrats, les opinions són lliures".
Si alguna cosa resulta odiosa és l'engany, la mentida. I al nostre país hi ha periodistes i diaris que menteixen conscientment per interessos de grup. Tot és opinable, però no es pot faltar a la veritat. M'imagino que el codi deontològic ho deu contemplar. El problema és que no sempre es compleix, i és una llàstima.
Darrerament ho hem patit, amb la notícia que va treure el diari El Mundo, acusant Mas i Pujol, amb proves falses. I ho patim amb les mentides del diari La Razón. Perquè no estem parlant d'opinions, que hi podem discrepar, sinó de mentides dissenyades per erosionar i provocar una fractura social.
És cert que ens cal canviar la manera de fer política, també en el món dels sindicats, però no podem deixar de banda la premsa, un poder important que sovint provoca desinformació. És per això que quan diàriament llegeixo La Vanguardia i l'ARA, tinc present en tot moment quin diari estic llegint, la seva ideologia, el perfil dels seus columnistes, i llavors comparo. Si arribo a les mateixes conclusions, constato que el seu tractament és correcte. Es tracta de destriar el gra de la palla, és a dir, la notícia de l'opinió.
I permeteu-me una darrera consideració. Si fóssim capaços de dir sempre la veritat, la nostra opinió seria més ben considerada. Quan dubtes de que l'altre t'estigui dient la veritat, li rebutges, d'entrada, la seva opinió. Llavors el debat perd interès i la desconfiança augmenta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada