El diàleg de Rajoy i Cospedal

Des de fa un parell de dies només sentim a parlar de diàleg. Ens reclamen dialogar i jo ja no sé què entenen per diàleg. Voldria pensar que quan dues persones dialoguen, alternen la paraula i l'oïda. Parlen i escolten l'altre, i m'imagino que arriben a conclusions, encara que sigui per acceptar que amb l'altre no hi ha res a fer. Què hi va anar a fer Mas a la Moncloa? A imposar el Pacte Fiscal?

A mi em sembla que els catalans hem dialogat molt, potser no ho hem fet prou bé, però el que no pot ser és que els altres basin el diàleg en imposicions dialèctiques i menys en l'insult. Podem repassar tots els insults que hem rebut els catalans? També els insults amb què ens ha obsequiat la segona del PP, la senyora Cospedal?

El que no pot ser és que després de 30 anys de democràcia, havent estat espoliats i haver patit atacs ferotges la nostra llengua i cultura, sobretot per part del Tribunal Constitucional, en el moment que el poble, de manera majoritària, diu prou, ara ens acusin de poc dialogants i provocadors de no sé quantes calamitats, i a més ens insultin.

No pot ser que en el moment que un president català diu les coses pel seu nom i, avalat per una majoria, anunciï la voluntat de convocar una consulta sobre el nostre futur, se li digui covard, en paraules de la senyora Camacho, o xantatgista, proclamat pel mateix Rajoy.

Estic convençut que si en aquests moments, al president Mas, el govern de l'Estat li oferís una sortida justa per a Catalunya, en finançament i respecte a la identitat pròpia, a canvi de renunciar a la independència, el president ho proposaria a la ciutadania per poder-s'hi adherir. Què vull dir amb això? Que el president Mas no persegueix la independència per sí mateixa. El gran problema és que Espanya no ens mereix cap confiança, ni els seus dirigents ni les seves institucions. Continuem sentint-nos marginats i explotats. Només els interessa els nostres diners, i aquesta desconfiança no fa possible una sortida que eviti el trauma i l'angoixa per a uns quants.

Ningú ens pot acusar de no voler dialogar. Ho hem intentat sempre i hem estat mesells fins ara. No poden obligar-nos, amb la paraula, a continuar cedint a canvi de res. Ho podran fer amb joc brut i amb la força de les armes, però mai de la raó ni del sentit comú. Amb Espanya, mani qui mani, és pràcticament impossible dialogar.