Ahir, veient el programa de l'Albert Om "El convidat", vaig pensar que potser era la intel·ligència i empatia de Jordi Pujol el que trobo a faltar en els polítics d'avui. Sempre he admirat el president Pujol, encara que no m'hagi agradat algunes de les coses que ha fet, ni la política que ha desenvolupat des del punt de vista social. He reconegut el seu talent i sempre he pensat que ni Maragall ni Montilla li havien fet ombra.
El problema, que ja he plantejat en més d'una ocasió en aquest blog, és que els polítics actuals no es fan respectar per la seva vàlua, ni generen suficient confiança, la qual cosa fa que les decisions polítiques que prenen les mirem des de la distància, com si no ens acabessin de convèncer.
El programa televisiu no va ser el brillant que calia esperar, tant per la professionalitat de l'Albert com per la categoria del protagonista, però hi descobries aquells valors que et fa més proper. No és cap cosa insignificant. És important que els polítics els vegis propers a tu. La distància física, però també social fa que et miris les persones d'una manera més freda.
En una entrevista al doctor en pedagogia, en Miquel Tresserras, que vaig veure mig escapçada en no sé quin programa de televisió, vaig sentir-li comparar el discurs dels manifestants del maig del 68 i els del 15M. La diferència que havia observat era en el nivell i qualitat de les proclames. Els oradors del 15M no tenien el nivell cultural ni argumental dels del maig del 68. Amb això es fa evident que no tenim un problema només en els polítics actuals, sinó de manera general en nosaltres mateixos. Això ens ha de fer reflexionar.
Quan diem que una societat té els polítics que es mereix, no fem res més que afirmar el nivell global d'aquella societat, que és d'on surten els seus polítics.
Si no ho dic, rebento. Les paraules de Rubalcaba aquests darrers dies em provoquen vergonya aliena. No té cap dret de criticar Rajoy quan ha estat corresponsable de la política que ha contribuït a portar-nos al caos. Com a mínim hauria de tenir la decència de callar. I respecte a Catalunya, sobretot al PSC, no hauria de ser tan injust. El PSC no es mereix el tracte que rep del PSOE. Malgrat tots els defectes que els hi vulgueu trobar, el PSC ha desenvolupat durant anys una gran tasca de cohesió social a Catalunya. Una cohesió social que ha començat a posar en perill el PP amb les seves ànsies de superar PxC fins i tot en el nivell de xenofòbia. És per això que em sap tan greu com està anant el PSC darrerament. Crec sincerament que no té el líder que es mereix i que convindria fer un canvi. Catalunya sense el PSC no serà, i això convé que tothom ho sàpiga, fins i tot aquells a qui no agrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada