Un agraïment a l’altra banda de l’Atlàntic

Avui dedico el meu post a dues famílies americanes a qui vull agrair la seva hospitalitat. Dues famílies que viuen a milers de quilòmetres de distància, però amb qui ens hem unit a través dels nostres fills. Es tracta de la família Repin, de Monroe WA, i la família Prior, de Sarasota FL. Les parelles Denera-Jake  i Tanya-Nick, i els seus respectius fills i filles. Gràcies a tots ells, l’Ignasi i la Clara han viscut una experiència fabulosa, i al mateix temps han après, que d’això es tractava també.

Travessar fronteres t’ajuda a veure que hi ha més persones a l’altra banda. Persones que estimen, que treballen, que discuteixen, que pateixen, que t’ajuden si et deixes ajudar. Això que sembla tan evident no sempre ho sabem veure. Penso en els partits polítics, per exemple, en què hi ha militants que es pensen que fora del partit no hi ha vida, que només hi són ells. És perquè no sabem travessar fronteres, línies vermelles, que ara està tant de moda.

La gran virtut de la comunicació és saber col·locar-te a l’altre costat. Experimentar què senten els altres quan tu els parles. Si no som capaços de fer aquest exercici és impossible comunicar-nos, saber traslladar els nostres sentiments i captar els dels altres.

Els nostres fills han conviscut com un fill més de la família. Han fet un esforç per comunicar-se, per compartir moments de tot tipus, amb bagatges molt diferents, però ni la llengua, la cultura o la seva manera de ser, tan diferent, no han estat obstacle per aconseguir aquesta comunicació. És molt fàcil, si hi ha voluntat. Per què costa tan conviure, doncs?

Doncs, perquè els que llancen burilles des del cotxe demanen que es netegin els vorals de les carreteres. La culpa és de l’administració. Perquè quan acabes una beguda llances l’ampolla al primer lloc que trobes i després et queixes perquè l’ajuntament no neteja els carrers. Perquè som uns individualistes que no sabem viure en comunitat. Només sabem queixar-nos dels altres. Perquè nosaltres ho fem tot bé.

Demà el retrobament. Tornar a la normalitat. No del tot, perquè són vacances, per alguns, però més o menys la normalitat. Recordaran les pàgines viscudes i nosaltres observarem quant han crescut, també d’alçada, però sobretot de ment.