Gestió dels riscos de corrupció o d'incapacitat política

L'altre dia vaig assistir a una sessió formativa sobre la gestió dels riscos de la corrupció que impartia l'Oficina Antifrau de Catalunya. A l'Administració existeix el risc de corrupció i és bo conèixer estratègies per evitar que algú caigui en el parany. La corrupció, però, no és el problema més important a l'administració pública. Sortosament la gran majoria de treballadors i treballadores tenen un sentit de la integritat i responsabilitat que frena qualsevol impuls a generar corrupció o corrupteles.

El problema més greu de l'administració pública és la incapacitat de molts càrrecs electes que posen en perill la competència i eficiència de la seva gestió. En algunes administracions el nivell de les decisions confirmen aquesta sensació que molta gent té de país de pandereta.

Hi ha qui confon la participació amb la disbauxa i el no sentit, però n'hi ha de pitjors que ho aprofiten per ridiculitzar i desestabilitzar els sistema democràtic en les nostres institucions. El populisme practicat durant molts anys ha fet molt mal a la nostra societat. La dependència del vot ha portat a comprar-lo a base de subvencions i miraments, però tot això s'ha agreujat per la poca preparació cultural, política i social de moltes de les persones que han entrat a formar part de la classe política dirigent.

Si a tot això hi afegeixes interessos personals, consignes de partit i ànsia de govern, el resultat pot esdevenir un caos. Fet que ha succeït en alguns ajuntaments i comunitats autonòmiques. Hi ha corrupció, però el pitjor de tot és el nivell dels nostres polítics.

Avui llegia la columna de la Pilar Rahola a La Vanguardia i he pensat que tocava un tema interessat i perillós. Donava la raó a Rafel Nadal, en la pugna que va tenir amb una jove 'antisistema', al programa Divendres de TV3, i defensava que no hi ha res més democràtic que la democràcia participativa, per sobre de qualsevol intent assembleari (m'ha vingut a la memòria que la Pilar Rahola va ser dirigent d'un partit que sempre s'ha autodefinit com assembleari, ERC). Hi estic d'acord. Les assembles són molt perilloses, sobretot si els acords es prenen a mà alçada després d'un acalorament. És allò de la raó per a qui crida més.

Malgrat tot, jo defenso les manifestacions al carrer de la ciutadania emprenyada, però estic d'acord que les decisions es prenen democràticament, no pas ocupant el carrer, sinó exercint el nostre dret a votar i, a ser possible, participar. Si no ens deixen votar, i per tant, decidir, llavors són figues d'un altre paner, i caldrà veure com ens les empesquem.