Un país decadent

Llegint segons quines cròniques i articles de premsa d'aquests dies, la sensació és que Espanya s'ha convertit en un país decadent, amb un futur incert, les persones desencisades sense iniciativa ni il·lusió. Els polítics sense capacitat de reacció, amb el Cap d'Estat abandonant les seves obligacions i el president del govern cedint protagonisme als seus ministres per protestar contra el govern argentí, amenaçant sense convicció i sense provocar cap angoixa.

Ja no parlem només de l'opinió dels mercats ni de les dificultats per aconseguir crèdit, sinó que ens topem amb la inoperància d'un govern que no ens fa oblidar l'anterior legislatura, acostumats als pedaços, a la incoherència de decisions poc clares, retallant i sense aconseguir animar l'economia, amb el perill de caure en una depressió difícil de superar.

Llegia l'article de Salvador Cardús a La Vanguardia, en què es plantejava si no seria millor per a Catalunya la intervenció de l'Estat per part de Brussel·les, que no pas ser intervinguts per l'Estat espanyol que ve a ser el que està passant amb el tracte que rebem del govern espanyol. De fet fa uns dies que no en parlem tant, potser perquè estem bombardejats de notícies de primer pàgina, però encara arrosseguem molts problemes per l'incompliment del govern espanyol, i la manera de donar-nos totes les culpes.

Tot i així no podem caure en el parany de pensar que tots les culpes són dels altres. Nosaltres tenim part de la responsabilitat i una manera per intentar resoldre-ho seria esforçar-nos per fer pinya i encarar la situació de crisi, tots junts, sense protagonismes ni partidismes. Mira que som poc més de set milions, i no ens entenem. Què podem esperar dels altres?

M'imagino que tot això ha de canviar, i com a mínim hem de ser capaços de treure'ns de sobre aquesta sensació que tot està de potes enlaire, caminant enrere i sense trobar la sortida. Ho farem sols o acompanyats, però convé que estiguem units.