Mas es vol plantar davant Rajoy

Diuen que acostumem a interpretar allò que ens agradaria llegir. Si més no en temps de vaques magres pot ser una bona manera d'alegrar-nos la vida. Llegeixes el diari i et quedes amb allò que t'agradaria que fos tot. Després de tantes desgràcies i males notícies, és una manera de fer l'orni i reposar.

Amb aquesta teoria, de la premsa d'avui em quedaria amb dos retalls. Per una banda la declaració del president Mas que convocarà eleccions si som intervinguts, i per l'altra la crònica política de Carmen del Riego a La Vanguardia, en què argumenta que Rajoy no vol aprovar el pressupost amb els únics vots del PP, i vol els vots favorables de CIU.

Dues pàgines abans hi ha la columna de Francesc-Marc Àlvaro, "Xoc de trens?", que ens recorda l'actitud de Mas davant les mesures preses pel govern de PP i l'amenaça de la intervenció, però recalcant que el pitjor de tot és quedar-se a les fosques en mig d'un túnel, descarrilats i sense haver xocat en res.

Perquè... a què estem jugant? a despistar tothom, bellugant-nos molt sense moure'ns gens? sense avançar? Aquest cap de setmana hi ha hagut reflexió convergent (i unió, o Duran va per lliure?). Hi haurà canvi de parella? La premsa comenta que Mas s'allunya d'Alícia Sánchez-Camacho, i s'acosta a ERC, deixant amb la boca oberta Pere Navarro. De fet, des que va ser escollit com a líder del PSC, se n'ha fet un tip de bocabadar.

El procés de negociació dels pressupostos pot comportar un acostament del PP i CIU, si els primers consideren que fer enfadar més la Generalitat pot radicalitzar la seva posició i guanyar adeptes per a la independència. Fins ara ho han mirat com una amenaça de criatures sense cap possibilitat, no de reeixir, sinó ni tan sols de posar en marxa. Ara, però, després d'haver tensat tant la corda i... amb els arguments del PP català anul·lats... no està tan clar, i potser els cal cedir algunes passes, per no portar-nos a un camí sense retorn.