Avui m'han regalat el DVD del 40è aniversari de la concessió a Pau Casals de la Medalla de la Pau de les Nacions Unides, l'any 1971, i també el CD del 50è aniversari del concert de Pau Casals a la Casa Blanca, l'any 1961. Aquesta tarda, doncs, amb tranquil·litat, m'he dedicat a veure el primer i escoltar el concert. És un bon record. És d'aquells enregistraments que t'agrada tenir perquè formen part de la història més propera, la que has viscut, i que tenen molt de sentit per als que estimem aquesta terra i voldríem el reconeixement com a nació.
Ho va dir Pau Casals, i en va ser un excel·lent ambaixador. El silenci com a protesta contra l'alçament militar i els anys de dictadura a Espanya, és una mostra de la implicació i rebuig del gran mestre català.
No cal dir que recuperant la història se't fa present un sentiment de nostàlgia i ràbia al mateix temps, en adonar-te que som poc mereixedors de la nostra herència. Que no hem sabut fer bé els deures i estem en un atzucac tirant-nos els plats pel cap, sense fer res per avançar. Un camí endavant amb treball productiu, amb implicació, rigorositat i saber fer. Ens perden les grans proclames buides de contingut.
Avui que acabem de conèixer el tràgic final de Spanair, hem de fer un esforç per analitzar què estem fent malament. Tinguem en compte que els extrems es toquen i que en política un mal pas pot resultar contraproduent. Si algú es pensava que proclamant la independència contra Espanya ens havia de fer més forts (penso en SI), la reacció directa és l'augment de veus contràries, que se senten més reforçades que mai, i si no li pregunteu a la senyora Camacho, per no parlar del senyor Rivera.
La naturalitat i el seny, que no vol dir deixar-se trepitjar i no fer res, són bons arguments per defensar allò que considerem més idoni per al nostre país. Pau Casals va aprofitar el seu mestratge musical per comunicar a tothom que Catalunya, la primera nació demòcrata, vivia els pitjors anys de la seva història, com a província espanyola. Nosaltres hem de treballar per donar a conèixer l'espoli fiscal que fa tants anys patim, i hem de ser capaços d'ensenyar als nostres conciutadans que ens cal trencar aquest setge per viure amb justícia, sense que això signifiqui un atac als espanyols i encara menys una lluita fratricida per demostrar qui és millor.
Amb enfrontaments no anirem enlloc. El que ens cal és pedagogia, saviesa i enginy per aconseguir allò que considerem que és just. Els partits polítics ens hi han d'ajudar, encara que tal com estan actuant en aquests moments, ho tenim pelut. Hi ha massa especulació i es deixa de banda les idees només per aconseguir objectius a curt termini, i sinó que li demanin a la gent del PSC. Ja s'han oblidat del que varen acordar en el seu darrer congrés. Així no anirem enlloc!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada