Un trencaclosques per a quatre anys

El 22 de maig vàrem desfer el trencaclosques. Calia preparar les noves peces per construir-ne un de nou, i tots estàvem a l’expectativa. El que teníem havia funcionat força bé, encara que hi havia alguna disfunció entre les peces que feia que la imatge quedés com mig desenfocada. L’experiència ens havia de servir per construir una nova figura, més harmonitzada i amb les peces ben encaixades.

La ciutadania va decidir quines havien de ser les noves peces perquè la nova figura resultés ben enfocada i permetés avançar durant uns quants anys, si més no els quatre anys que li donàvem de corda. Tothom es va adonar que la barreja era força complicada, amb unes figures irregulars que dificultaven l’encaix, però aquelles eren les peces que havíem decidit, i amb aquelles peces s’havia de composar la nova figura.

El període de temps que vàrem donar inicialment, no va ser suficient, i la caminada va començar amb el trencaclosques a mig fer. Hi faltaven peces, però no sabien on col·locar-les. Tothom hi deia la seva i demanava que les peces s’emmotllessin per construir abans la figura i que durant la travessa no s’haguessin de preocupar d’acabar-la de muntar. No va ser possible.

Penso que el trencaclosques encara no s’ha acabat d’ajustar. Hi ha peces que es podrien moure i completarien millor la figura. Però hi ha peces molt rebels, que es fan pregar, fins al punt de preferir quedar desencaixades durant els quatre anys, encara que això penalitzi la progressió de tots.

En el fons es tracta de diferenciar els ideals del pragmatisme. Si la praxis és impossible, no es pot completar el trencaclosques, però si només es tracta d’ideals, penso que hi ha prioritats que poden decantar-los per un temps, sense haver de renunciar-hi totalment. És difícil fer bona feina si no hi ha entesa, primer cal veure si es tracta només de fer concessions, o si es tracta de renunciar a tot. Això difícilment es pot veure des de fora, encara que acostumem a jutjar-ho.

La decisió presa no s’ha entès prou bé, però tampoc hi havia gaires alternatives sobre la taula. Si les peces no es movien, era això i res més. Com a tot arreu, però, hi ha peces molt volubles, de les quals en pots fer allò que vols, perquè fan el possible per encaixar bé allà on sigui. D’aquestes peces n’hi ha hagut, i amb aquestes s’ha començat a treballar. Les altres han quedat al marge, a l’expectativa de com es caminava.

La ciutadania voldria que tothom entrés al joc, de manera activa, la qual cosa no vol pas dir canviar la forma per encaixar bé, però sí, com a mínim, no posar entrebancs per muntar la figura que, encara que una mica desenfocada i sense acabar, pugui anar superant etapes, sobretot ara que tot plegat no pinta gaire bé.

El pitjor que es pot fer és mirar enrere amb sorna, i renegar-hi sense contemplacions. La figura estava feta, i encara que amb les seves limitacions, havia funcionat per avançar, en una època també de vaques magres, però amb resultats que tothom ja els voldria. Es podia haver maquillat millor la feina, però no hi ha lloc a menysteniment. En tot cas ara caldrà corregir allò que no va acabar de funcionar, i servir-se de l’experiència per aconseguir millores i, sobretot, aturar el xàfec que ens ha tocat viure durant aquests anys passats i els propers.

Estem parlant d’un trencaclosques, la qual cosa vol dir que totes les peces són necessàries i no en podem rebutjar cap, perquè la figura no ens quedi escapçada. Les peces s’han de mimar, però també se’ls ha d’exigir compromís de treball, de no repenjar-se ara que la figura està més o menys construïda. Si elles fallen, tothom falla, i la ciutadania que els ha donat confiança, quedarà defraudada i mai més hi podrà confiar.

Des de casa, la feina o l’associació, anirem seguint la progressió del trencaclosques, no tant en la seva configuració, com en els resultats del seu treball. Hi col·laborarem sempre que ens ho demanin, o fins i tot ho arribarem a exigir si veiem que passen de nosaltres. Sigui com sigui, el timó de la nau té un capità, i tota una tripulació que li fa costat. Nosaltres no provocarem cap tempesta, però estarem amatents que no s’adormin, ni portin la nau a la deriva. El nostre futur com a poble està a les seves mans. I ells en són responsables.

És una reflexió del mes de juliol passat, publicada el mes de setembre a l'Ametlla d'Arenys