Arran de la notícia del suïcidi d'un jove, per un afer sentimental, segons sembla, hem vist amb preocupació la realitat actual, i hem reflexionat sobre l'educació dels joves. Tots nosaltres, amb fills i filles de diferents edats, hem constatat la dificultat d'educar-los, trobant l'equilibri entre el control i seguiment dels seus actes, i el seu aprenentatge per afrontar sols les dificultats que se'ls presenten.
La paraula seria la sobreprotecció, que els fa indefensos davant els primers fracassos i entrebancs. Si en alguna cosa hem canviat en relació als nostres pares, és la manera de pujar els nostres fills, les contemplacions i miraments que hem tingut, que dificulta que els fills aprenguin a resoldre els seus dubtes.
No es tracta de deixar-los sols que s'espavilin en tot, però sí d'estar al costat sense que els estiguem marcant el camí en tot moment. Estar al seu costat en els moments difícils, encara que a nosaltres ens puguin semblar ridículs o sense interès.
La relació amb els fills no és fàcil, sigui quina sigui la seva edat, però en l'etapa de l'adolescència, cal més dedicació i mà esquerra, sense que això t'estalviï disgustos i patiment. A nosaltres no ens han ensenyat a ser pares, i l'experiència viscuda tampoc és molt vàlida, tenint en compte com ha canviat tot plegat. És per això que de la mateixa manera que els nostres fills van fent passos, aprenent a caminar i a conviure en la societat que entre tots hem construït, també nosaltres hem d'anar avançant, aprenent dels errors i esmenant-los. Evitant enfrontaments innecessaris, sense caure a l'extrem de tot s'hi val.
Els pares no som amics dels nostres fills, som els seus pares, i com a tals hem d'obrar. És bo aconseguir la seva confiança, i també saber confiar en ells. El pitjor que pot passar és que t'evitin, o t'amaguin els seus problemes. Encara que han de poder conservar la seva intimitat, com qualsevol persona. Aquest equilibri és difícil, però aquí rau l'èxit de l'educació, l'èxit de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada